Albano Dante: “La classe política i els grans mitjans són al mateix vaixell, i s’acabaran enfonsant”
http://capals135.wordpress.com/
Albano Dante (Bahía Blanca, Argentina, 1976) és juntament amb Marta Sibina responsable de la revista Cafè amb Llet. El mitjà es va fer especialment popular a partir de la publicació del vídeo “El major robatori de la història de Catalunya”, en què Dante i Sibina denunciaven l’opacitat del sistema sanitari públic català, tema que vam repassar en la primera part de l’entrevista. Avui, parlem amb Dante sobre el futur dels nous mitjansde comunicació catalans, la majoria digitals i als quals se’ls hi penja sovint l’etiqueta deperiodisme alternatiu.
On ens hem de remuntar per trobar els orígens de Cafè Amb Llet?
El motiu de començar amb la revista va ser, personalment, perquè no volia ser professor d’anglès. Vaig estudiar Filologia Anglesa, però no volia exercir. Va ser aleshores quan amb la Marta Sibina vam fer la revista. Era el 2004, una bona època per a la publicitat en mitjans de comunicació. Des de llavors hem fet la nostra feina a nivell local, intentant-la fer el millor possible, amb intenció se ser crítics. Tot i el rebombori dels últims mesos, Cafè Amb Llet no deixa de ser una revista de poble. No vam començar amb la intenció de desenvolupar un gran projecte periodístic, i un cop ens vam trobar amb el tema de la sanitat, ens va superar perquè vèiem un oponent molt gran davant nostre. Va ser aleshores quan vam destapar el cas Bagó, i també el cas Crespo amb l’ajuda del diari El País. Ens vam trobar amb un munt de gent que estava investigant en la mateixa direcció, com per exemple la publicació El Triangle, que portava 20 anys advertint de les irregularitats dutes a terme per Bagó.
Quins recursos teniu per investigar? Quin temps li dediqueu?
Si parlem de recursos, he de dir que jo mai he guanyat més de 1.000 euros Cafè Amb Llet, i la dedicació que hi tinc és a temps complet. Fins ara hem viscut de la publicitat a l’edició de paper, però des que es va iniciar tot el judici per les nostres investigacions a la sanitat catalana, hem perdut molts anunciants. Pensa que Ramon Bagó és el principal proveïdor del sector d’hosteleria de les comarques gironines, i això vol dir que si algun restaurant posa publicitat a Cafè Amb Llet s’està enfrontant amb Bagó. D’altra banda, de cara al llibre que estem preparant hem recorregut al micromecenatge de Verkami. Això ens ha ajudat a tirar endavant l’edició i a millorar el nostre web, i per tot això ha estat fonamental la col·laboració ciutadana.
En altres entrevistes, has comentat que alguns periodistes creien que la falta de transparència de l’administració (com en el cas de la sanitat que heu investigat) no era noticia. Què en penses?
Cadascú ha de triar el que creu que és notícia o no. Aquí, va ser important el fet que nosaltres no teníem experiència en aquest camp. Ens va ajudar la nostra ingenuïtat, en el sentit que ens fèiem les mateixes preguntes que la gent del carrer, i necessitavem trobar les mateixes respostes que es plantegen els ciutadans. Algú que estigui acostumat a tractar temes com aquest cada dia, no parteix del mateix punt.
Creus que últimament es penja l’etiqueta de periodisme alternatiu a un tipus de periodisme que simplement és compromès i s’intenta posicionar al costat dels ciutadans?
Personalment, Acceptaria l’etiqueta l’alternatiu si a darrere hi afegim “alternatiu comparat amb la brossa que fabriquen la majoria de grans mitjans” El que fan molts d’aquests mitjans és una vergonya de cara a la gent. Sense anar més lluny, les pàgines de divendres passat de La Vanguardia fan pudor. Dediquen dues pàgines a desprestigiar la campanya d’escrache de la PAH i un quart de pàgina a les imputacions dels càrrecs de l’Associació Catalana de Municipis. No és que ells siguin periodistes i nosaltres una altra cosa. Ells són un negoci i fan diaris de la mateixa manera que un altre pot fer botifarres. Això s’entén quan veiem que una mateixa persona és al mateix temps director del Grupo Godó, editor de La Vanguardia i vicepresident de La Caixa.
Aquest nou periodisme que té en Cafè Amb Llet un dels seus exemples, té futur?
No sóc ningú per valorar-ho, però crec que el futur d’aquest periodisme dependrà de dues coses. La primera és que el ciutadà prengui com pròpia aquesta feina i que tingui clar que la informació no és gratis. Això només es pot aconseguir per la nostra capacitat de donar valor al nostre producte. Un dels principals problemes actuals és que els periodistes són molt lluny de la gent.
Aquest futur passa pel paper o per Internet?
Tot i que no podem deixar de banda el paper, ja que per exemple jo compro les revistesLa Marea o Mongolia, crec que el futur és a Internet. És fascinant tot el que es pot fer a la xarxa i el ressò que et dóna. Avui per exemple, he penjat una foto a la xarxa que ha rebut 18.240 lectures en 6 hores. És molt difícil aconseguir això amb una publicació en paper.
Properament sortirà a la venda el vostre llibre: Artur Mas: on són els meus diners. Què hi podrem trobar?
El llibre explica tota la història de l’opacitat en la nostra sanitat pública. Un dia, la Marta i jo vam veure a la televisió un anunci d’Assistència Sanitària Col·lgial. Vam pensar que volien posar la por al cos a la gent i convèncer-los de la necessitat de contractar una mútua privada. La història comença aquí i explica tot el procés de la nostra investigació fins a dia d’avui, passant per la crisi que va patir la nostra revista al 2008. Esperem que tothom entengui el que hem entès nosaltres sobre el sistema sanitari i l’estat dels mitjans de comunicació.
Nosaltres som dos periodistes que hem creat aquest bloc per fer la feina que ens agrada. Quins consells ens podries donar?
No em trobo còmode en el paper de donar consells. Només us diré el que ens ha funcionat a nosaltres. La primera és ser molt rigorós amb la informació que tractes. La segona és no tenir por, perquè vivim en un país on, per sort, no et foten un tret per publicar alguna cosa. Ser valents no costa tant, i això la gent ho percep i ho agraeix. També és important un altre tipus de valentia, la de perdre la por a no poder treballar en un gran mitjà. Els grans mitjans estan acabats perquè perden credibilitat, igual que la classe política. Estan al mateix vaixell i s’acabaran enfonsant.
Andreu Merino – Marc Toro
No hay comentarios:
Publicar un comentario