.. i diuen que és pluja!

Els funcionaris, estatutaris i laborals del sector públic perdrem tres dies dels sis de lliure disposició amb què ens havien deixat les retallades del nostre Govern. Ens quedarem també sense els dies de lliure disposició que preveia l’Estatut bàsic de l’empleat públic com a premi a l’antiguitat, d’acord amb el Reial decret 20/2012, de 13 de juliol, pel qual el govern de l’estat ens clava l’enèsima punyalada, i ben fonda!

Els dies de lliure disposició no eren una concessió graciosa “atorgada en un moment de vaques grasses”, sinó una compensació establerta l'any 1983 per no apujar el sou segons l’IPC de l'any, que va ser del 12,2%.

El ministre socialista de Presidència era Javier Moscoso del Prado i Muñoz. Es va reunir amb els sindicats, per ordre de Felipe González, per negociar una compensació en "temps" a canvi de no incrementar les retribucions en una quantitat equivalent a l'IPC, com hem dit, del 12.2%. La negociació sindical d'aquell any la va realitzar personalment Moscoso i els sindicats CESM, CCOO i UGT.

A la reunió, el ministre va explicar la pèssima situació econòmica d'aquell any, que, segons va dir, impedia aquell percentatge d'increment. A canvi, va proposar la compensació d’una pèrdua del poder adquisitiu tan important mitjançant el reconeixement de sis dies de dispensa, que amb el temps van consolidar el nom de “moscosos".

Per legitimar els moscosos es va publicar al BOE del 22 de desembre de 1983 la Instrucció de 21 de desembre de 1983, de la Secretaria d'Estat per a l'Administració Pública.

La proposta de donar sis dies a canvi de no incrementar un 12,2% els sous no era proporcional i el nombre de dies de sou que haurien correspost a la pèrdua de poder adquisitiu era de 30,5, és a dir, vam perdre 24,5 dies de sou. Però aquells anys eren especials. No tant com ara... El resultat va ser que els sindicats negociadors, CESM, CCOO i UGT, van acceptar aquella pèrdua adquisitiva, molt parcialment compensada en dies i es va consumar un altre dels nostres “privilegis”, consistents en l’increment de dies lliures, vacances, plans de pensions més que migrats que la majoria no volíem, a canvi de no apujar el que toca els nostres sous. I així es proveïen, a més, d’arguments per vendre a la resta de ciutadans/es que teníem unes condicions laborals “de nassos”. I nosaltres anant perdent poder adquisitiu, per arribar on som ara...

Se'ns pixen a sobre...