Anàlisi de la privatització del Dos de Maig per una doctora en Sociologia i investigadora per la Universitat Autònoma de Barcelona

Per Sandra Ezquerra (Es doctora en Sociología por la Universidad de Oregon, trabaja como investigadora para la Universitat Autónoma de Barcelona y tiene 34 años).

En resposta a l’anunci de l’imminent tancament de l’Hospital 2 de Maig els seus treballadors i treballadores han proposat comprar ells mateixos l’immoble per evitar deixar més de 135.000 veïns sense cobertura i més de 400 acomiadaments. La seva proposta consisteix en crear una empresa privada participada i gestionada pels treballadors. El Govern seguiria aportant-hi recursos anualment per valor d’uns 37 milions d’euros i els treballadors gestionarien l’edifici i els serveis. Per tal que la nova cooperativa pugui comprar l’edifici, actualment propietat de la Creu Roja, seria necessari un préstec de 30 milions d’euros així com el concert de la Generalitat que garantís el funcionament de l’hospital.

Si bé resulta agradable sentir que després de quatre setmanes d’acampada i moltes més de lluita és possible que els treballadors i treballadores del 2 de Maig no perdin els seus llocs de treball i els veïns no perdin el seu hospital, entristeix saber quina és la solució proposada. La compra de l’hospital per part dels treballadors pot resultar en una interessant experiència d’autogestió en la que serà la plantilla la que prendrà les decisions que afecten els seus presents i futurs laborals. També pot significar sortosament que el barri no perd el centre mèdic. Però la celebració d’aquestes propostes no ens pot fer oblidar en cap moment que la suposada solució al conflicte laboral i veïnal passa per la privatització del centre, amb els costos polítics, econòmics i socials que això tindrà.

En primer lloc, la compra de l’hospital per part dels treballadors i treballadores té l’efecte d’eximir l’Estat, en aquest cas la Generalitat, de la responsabilitat de garantir que segueixi obert i que sigui públic. És a dir, front a la negativa del Govern de responsabilitzar-se de la salut i el benestar de milers de ciutadans i ciutadanes, uns centenars de treballadors acaben posant en risc tot el que tenen per obtenir un crèdit multimilionari la liquidació del qual dependrà del bon funcionament del centre mèdic des d’una perspectiva d’eficiència i competitivitat i no pas de la qualitat dels serveis oferts. Això té conseqüències econòmiques i polítiques, ja que, amb aquesta compra, els treballadors no només legitimen els discursos i pràctiques neoliberals de l’administració sinó que a més literalment n’assumeixen el pes i les executen. En certa manera estem davant un episodi en què la classe treballadora surt en auxili de l’administració pública i, particularment, d’un bé comú i públic com és la salut. De nou, un cas de socialització de pèrdues en aquest context de crisi.

En segon lloc, no podem oblidar els impactes que aquesta via de sortida té sobre la resta de col·lectius en lluita. Si bé els treballadors i treballadores del 2 de Maig han mostrat una gran força i fermesa a l’hora de lluitar contra el tancament del centre, no ho és menys que han estat acompanyades des dels inicis de la seva batalla tant per veïnes del barri com de desenes d’Indignats i Indignades que, solidaris, s’han acostat cada dia allà a mostrar el seu suport, s’han unit a l’acampada davant el centre i han celebrat nombroses assemblees davant l’hospital per reivindicar-lo com un espai de lluita. Aquest suport ha estat fruit d’un desig per ampliar les lluites contra les retallades que ens imposen els governs i enfortir el teixit social que des de fa uns mesos s’està manifestant als carrers i les places del nostre país. No s’haurien d’estranyar els treballadors del 2 de Maig si els veïns i indignades ens sentim decebudes i entristides per aquesta sortida a la crisi que, lluny de tenir en compte la situació global de crisi en la que es troba immers el país, “salva” només un col·lectiu determinat i a més constitueix una important passa més en el procés de privatització de tot allò que hauria de ser públic, gratuït, social i de qualitat.

Si els veïns i indignades ens sentirem decebuts encara ho estaran més totes aquelles treballadores de Sanitat i altres sectors que continuen lluitant per salvar els seus llocs de treball, contra les retallades i contra els atacs que els serveis públics estan rebent tant dels mercats com dels polítics. Si els i les treballadores del 2 de Maig compren l’hospital la resta de treballadores en lluita estaran una mica més soles a l’hora de lliurar una resistència sense concessions i per uns interessos molt més grans que els d’un col·lectiu determinat.

És innegable que des del punt de vista humà resulta comprensible que les treballadores del 2 de Maig vulguin salvar els seus llocs de feina. Són persones, com totes nosaltres, amb responsabilitats personals i familiars. Amb desitjos i somnis. Amb càrregues i deutes. Tanmateix, des del punt de vista polític, l’opció de comprar l’hospital constituiria una nova derrota infligida a la classe obrera pel capital i la classe política amb la complicitat dels propis treballadors. Mirem més enllà del pati de casa nostra, del nostre lloc de treball, del nostre dia a dia. Recordem que la nostra lluita no té sentit de manera aïllada sinó que forma part d’una realitat molt més complexa, global i extraordinària. Només així serem capaces de comprendre que ens necessitem totes per aturar els atacs brutals que rebem cada dia i per construir espais, móns i lògiques radicalment diferents a l’actual.

Si significa privatització, cooperativa no!