CiU i ERC es desmenteixen cada dia per reconciliar-se després
Jugant indecentment amb el pressupost
Francesc Homs ha declarat que els encara desconeguts pressuposts de la Generalitat pel 2013 serien aprovats amb el vot d’ERC dins el “primer semestre”, o sigui abans del 30 de juny. Una hora i escaig més tard, el líder d’ERC, Oriol Junqueras ha afirmat que eren “absolutament inassumibles”, fins i tot amb un dèficit, encara no segur del 1,5 per cent.
Tot va com sempre: els dos partits que ens volen portar a un utòpic Cel de la independència no estan d’acord en com anar fins a la cantonada. O potser estan d’acord en representar comèdies de guions fluctuants.
Literalment se’n foten del fet que sis mesos d’endarreriment en els pressupostos causi un dany incalculable. Un cop més, Catalunya es desmarca de totes les altres comunitats, en molt pitjor. Totes tenen pressupostos, malgrat estar igualment afectades per les limitacions de Brussel·les i de Madrid.
CDC i ERC volen cruspir-se l'electorat compartit
També cal refermar el criteri, mantes vegades exposat aquí, segons el qual els dos partits independentistes (CDC i ERC) no tenen altre objectiu que cruspir-se l’electorat, l’un de l’altre.
Ambdós es situen en un tipus de maldat intrínseca als dos grans totalitarismes i a molts populismes. Volen fer oblidar un present horrible en nom d’una cabòria llunyana i indefinible. Penso en el “Reich de mil anys” i en el comunisme, el de l’insuperable eslògan “a tothom segons el seu treball, a tothom segons les seves necessitats”.
Malgrat que Homs doni a entendre el contrari, fons de la direcció del PSC no han rebut cap oferta, ni vaga, d’entrada en cap govern. Ni la considerarien sense canvis profunds, ni veure abans l’encara secret projecte de pressupost. Pel que fa al PP aquest partit està en el súmmum de la seva irritació contra Mas per haver fet veure que volia una distensió i dimecres acreditar tot el contrari. Per part de Ciutadans i de la CUP no cal ni parlar-ne.
Apoteosi de falsedats
Un dia es proposa com a solució màgica un govern de concentració en pla “adhesió incondicional”, a la franquista, i després una pluja d’insults. A l’endemà “el destí del govern no és el rellevant”, segons acaba de dir Homs. En què quedem?
No es pot fer una política de provocació permanent i després acusar de no ser estimat, excepte que te’n foti’s de tot i tinguis uns mecanismes – en aquest cas mediàtics – per fer passar per veritats a mentides monumentals i constants. Tothom pot veure amb claredat creixent que el drama que vivim seria impossible sense el domini per part de Mas de la majoria dels mitjans de comunicació.
Pressupost i sanitat
Mas no vol donar a conèixer el seu projecte de pressupost pel 2013 – que hauria d’estar aprovat des de fa mesos – perquè, entre altres barbaritats, pot portar a una retallada sanitària acumulada, des del 2009 al 2013, d’entre el vint-i-cinc i el trenta per cent, segons fonts del sector. Avui se situa, pel període indicat, entre el 15 i el 20 per cent. Un deu per cent era una estimació moderada, fins fa quatre dies. Però si incrementa el límit de dèficit podria passar a un cinc per cent i per tant a un total acumulat en quatre anys del 25 per cent.
Amb aquesta destrossa, totes les bogeries són possibles. Per posar només un exemple, una retallada de l’ordre exposat implicaria la desaparició d’hospitals. Es poden donar situacions inimaginables.
Enfront d’això no hi ha cap estratègia econòmica ni de reforma realista. Emparada per un món mediàtic pagat i indecent, la Generalitat fa rebotar totes les crítiques contra “Madrit”.
Fonts de la cúpula d’ERC encara afirmen que “no hem vist el projecte de pressupost (pel 2013) ni en tenim una idea clara”. D’aquesta manera han confirmat el que digué el dirigent d’ERC i diputat Oriol Amorós, segons ja informà aquest diari.
Privatització del Clínic
Cal afegir-hi la privatització de l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB) camuflada amb afirmacions de la Generalitat segons les quals la gestió serà confiada a “una fundació sense ànim de lucre”.
No està gens clar que això pugui ser possible. Una privatització d’aquestes dimensions ha de passar per un concurs públic. Les lleis no solen ser bogeries. Formen un tot que anomenen sistema jurídic. Com podria ser que per comprar gasses o xeringues, o llits, l'HCB hagi de fer concurs públic i en canvi es pot cedir la gestió del centre per una decisió de l’executiu, emparada amb una llei d’acompanyament del pressupost que no és discutida ni potser llegida pels que la voten?
Falsificació de la realitat
Des de tots els punts de vista estem davant una nova falsificació de la realitat. En efecte, en passar de públic a privat, l' HCB no generarà de sobte beneficis, sinó que probablement incrementarà el dèficit, sobretot si es té en compte que el canvi està impulsat i serà confiat a trenta actuals alts càrrecs, bàsicament directius mèdics. Tot aniria en la llei d’acompanyament del pressupost que precisa l’aprovació pel Parlament, o sigui d’ERC.
El 2010, trenta d’aquests alts càrrecs de l'HCB cobraven més de cent mil euros anuals, com a mínim, és a dir més de setze milions de pessetes. Els encapçalava l’actual director general, Josep Piqué Badia. De l'HCB en sentit estricte, percebia la quantitat de 184.291,86 euros anuals. Res no indica que cap dels trenta directius pensi cobrar menys, ans el contrari. Ningú no parla de racionalització, perfectament possible però danyosa per a interessos creats i units a CDC com les dents a les genives.
Per tant, la “fundació sense ànim de lucre” s’haurà d’endeutar des del primer dia, amb una entitat sanitària privada o un fons financer, com una societat de capital risc. Seria un endeutament que la Generalitat garantiria. A continuació s’aniria vers la privatització pura o la reconversió privatista. No hi ha més llenya que la que crema. Els miracles econòmics imprecisos i a vuit dies vista solen acabar sent fraus o aixecades de camisa.
Muntanyes d'enganyifes
El grau d’enganyifes al que s’ha arribat crea cap-rodo. Primera enganyifa: fer creure que la culpa de tot és de “Madrit”, com no sigui que per culpa s’entengui la creació, en efecte pel govern central, d’aquest històric, emblemàtic i imprescindible HCB.
Segon: fer creure que el tema més urgent i decisiu és la data de la consulta i no pas aprovar els pressupostos de la Generalitat, quan tothom sap que la consulta no portaria enlloc.
Tercer: fer acceptar uns pressupostos que ningú coneix, ni el soci de govern de CiU, és a dir ERC. Que aquest darrer partit no digui, hora rere hora, que, en efecte, no pot dir res sobre uns pressupostos indica que literalment se’n fot de tot el que no sigui guanyar vot sobiranista.
Demà la Generalitat podrà pagar?
Quart: el sol fet de donar prioritat a la consulta deixa bocabadat. Arreu del món, i més en aquest període de profunda crisi, alimentada per la inutilitat de Mas, el que és cabdal és el pressupost, no pas un desig politiquer i sectari com el d’ERC, consistent en només poder continuar – per poc temps: té un sostre sociològic clar – cruspint-se l’electorat que encara té CiU, però a la baixa.
En tot cas, demà serà cinc d’abril. Com ja vaig exposar s’ha de veure si la Generalitat pot fer front a la ingent quantitat de pagaments d’aquest mes. Quina cabòria politiquera s’inventarà? Serà una diferent o igual a les d’avui, o a les d’ahir?
Tot va com sempre: els dos partits que ens volen portar a un utòpic Cel de la independència no estan d’acord en com anar fins a la cantonada. O potser estan d’acord en representar comèdies de guions fluctuants.
Literalment se’n foten del fet que sis mesos d’endarreriment en els pressupostos causi un dany incalculable. Un cop més, Catalunya es desmarca de totes les altres comunitats, en molt pitjor. Totes tenen pressupostos, malgrat estar igualment afectades per les limitacions de Brussel·les i de Madrid.
CDC i ERC volen cruspir-se l'electorat compartit
També cal refermar el criteri, mantes vegades exposat aquí, segons el qual els dos partits independentistes (CDC i ERC) no tenen altre objectiu que cruspir-se l’electorat, l’un de l’altre.
Ambdós es situen en un tipus de maldat intrínseca als dos grans totalitarismes i a molts populismes. Volen fer oblidar un present horrible en nom d’una cabòria llunyana i indefinible. Penso en el “Reich de mil anys” i en el comunisme, el de l’insuperable eslògan “a tothom segons el seu treball, a tothom segons les seves necessitats”.
Malgrat que Homs doni a entendre el contrari, fons de la direcció del PSC no han rebut cap oferta, ni vaga, d’entrada en cap govern. Ni la considerarien sense canvis profunds, ni veure abans l’encara secret projecte de pressupost. Pel que fa al PP aquest partit està en el súmmum de la seva irritació contra Mas per haver fet veure que volia una distensió i dimecres acreditar tot el contrari. Per part de Ciutadans i de la CUP no cal ni parlar-ne.
Apoteosi de falsedats
Un dia es proposa com a solució màgica un govern de concentració en pla “adhesió incondicional”, a la franquista, i després una pluja d’insults. A l’endemà “el destí del govern no és el rellevant”, segons acaba de dir Homs. En què quedem?
No es pot fer una política de provocació permanent i després acusar de no ser estimat, excepte que te’n foti’s de tot i tinguis uns mecanismes – en aquest cas mediàtics – per fer passar per veritats a mentides monumentals i constants. Tothom pot veure amb claredat creixent que el drama que vivim seria impossible sense el domini per part de Mas de la majoria dels mitjans de comunicació.
Pressupost i sanitat
Mas no vol donar a conèixer el seu projecte de pressupost pel 2013 – que hauria d’estar aprovat des de fa mesos – perquè, entre altres barbaritats, pot portar a una retallada sanitària acumulada, des del 2009 al 2013, d’entre el vint-i-cinc i el trenta per cent, segons fonts del sector. Avui se situa, pel període indicat, entre el 15 i el 20 per cent. Un deu per cent era una estimació moderada, fins fa quatre dies. Però si incrementa el límit de dèficit podria passar a un cinc per cent i per tant a un total acumulat en quatre anys del 25 per cent.
Amb aquesta destrossa, totes les bogeries són possibles. Per posar només un exemple, una retallada de l’ordre exposat implicaria la desaparició d’hospitals. Es poden donar situacions inimaginables.
Enfront d’això no hi ha cap estratègia econòmica ni de reforma realista. Emparada per un món mediàtic pagat i indecent, la Generalitat fa rebotar totes les crítiques contra “Madrit”.
Fonts de la cúpula d’ERC encara afirmen que “no hem vist el projecte de pressupost (pel 2013) ni en tenim una idea clara”. D’aquesta manera han confirmat el que digué el dirigent d’ERC i diputat Oriol Amorós, segons ja informà aquest diari.
Privatització del Clínic
Cal afegir-hi la privatització de l’Hospital Clínic de Barcelona (HCB) camuflada amb afirmacions de la Generalitat segons les quals la gestió serà confiada a “una fundació sense ànim de lucre”.
No està gens clar que això pugui ser possible. Una privatització d’aquestes dimensions ha de passar per un concurs públic. Les lleis no solen ser bogeries. Formen un tot que anomenen sistema jurídic. Com podria ser que per comprar gasses o xeringues, o llits, l'HCB hagi de fer concurs públic i en canvi es pot cedir la gestió del centre per una decisió de l’executiu, emparada amb una llei d’acompanyament del pressupost que no és discutida ni potser llegida pels que la voten?
Falsificació de la realitat
Des de tots els punts de vista estem davant una nova falsificació de la realitat. En efecte, en passar de públic a privat, l' HCB no generarà de sobte beneficis, sinó que probablement incrementarà el dèficit, sobretot si es té en compte que el canvi està impulsat i serà confiat a trenta actuals alts càrrecs, bàsicament directius mèdics. Tot aniria en la llei d’acompanyament del pressupost que precisa l’aprovació pel Parlament, o sigui d’ERC.
El 2010, trenta d’aquests alts càrrecs de l'HCB cobraven més de cent mil euros anuals, com a mínim, és a dir més de setze milions de pessetes. Els encapçalava l’actual director general, Josep Piqué Badia. De l'HCB en sentit estricte, percebia la quantitat de 184.291,86 euros anuals. Res no indica que cap dels trenta directius pensi cobrar menys, ans el contrari. Ningú no parla de racionalització, perfectament possible però danyosa per a interessos creats i units a CDC com les dents a les genives.
Per tant, la “fundació sense ànim de lucre” s’haurà d’endeutar des del primer dia, amb una entitat sanitària privada o un fons financer, com una societat de capital risc. Seria un endeutament que la Generalitat garantiria. A continuació s’aniria vers la privatització pura o la reconversió privatista. No hi ha més llenya que la que crema. Els miracles econòmics imprecisos i a vuit dies vista solen acabar sent fraus o aixecades de camisa.
Muntanyes d'enganyifes
El grau d’enganyifes al que s’ha arribat crea cap-rodo. Primera enganyifa: fer creure que la culpa de tot és de “Madrit”, com no sigui que per culpa s’entengui la creació, en efecte pel govern central, d’aquest històric, emblemàtic i imprescindible HCB.
Segon: fer creure que el tema més urgent i decisiu és la data de la consulta i no pas aprovar els pressupostos de la Generalitat, quan tothom sap que la consulta no portaria enlloc.
Tercer: fer acceptar uns pressupostos que ningú coneix, ni el soci de govern de CiU, és a dir ERC. Que aquest darrer partit no digui, hora rere hora, que, en efecte, no pot dir res sobre uns pressupostos indica que literalment se’n fot de tot el que no sigui guanyar vot sobiranista.
Demà la Generalitat podrà pagar?
Quart: el sol fet de donar prioritat a la consulta deixa bocabadat. Arreu del món, i més en aquest període de profunda crisi, alimentada per la inutilitat de Mas, el que és cabdal és el pressupost, no pas un desig politiquer i sectari com el d’ERC, consistent en només poder continuar – per poc temps: té un sostre sociològic clar – cruspint-se l’electorat que encara té CiU, però a la baixa.
En tot cas, demà serà cinc d’abril. Com ja vaig exposar s’ha de veure si la Generalitat pot fer front a la ingent quantitat de pagaments d’aquest mes. Quina cabòria politiquera s’inventarà? Serà una diferent o igual a les d’avui, o a les d’ahir?
